El futur de Catalunya els propers deu anys resta un excitant misteri per bona part de la població de Catalunya, cap escenari està assegurat i avui en dia tot és possible. Ens sentim en una època de canvi d´agulles, un esdeveniment històric que només és sol-luble en el mig-llarg plaç.
Han passat dues setmanes ençà la manifestació històrica i la roda de premsa històrica posterior, hi ha hagut pocs insults i pocs comentaris sobre treure tancs als carrers, i els reflexos de l´Estat espanyol sembla que involuntàriament han tingut que començar a encaixar el cop, com bé fa un genoll impactat. Fins i tot, s´han dedicat a fer estudis preliminars sobre l´impacte de la secessió per a ells, cosa que fa orbitar la qüestió dintre dels seus possibles.
Primer va haver-hi un intent desagradable i ranci d´ignorar la notícia pels pitjors sectors espanyolistes, després s´ha intentat cridar i alarmar a la opinió pública amb una fal-làcia fruit d´un tarannà una mica histèric i sensacionalista, per molts títols universitaris que tinguin els opinadors: creure i fer creure que la independència es produiria inmediatament. I és un procés especialment mediat.
Això demostra que el millor actiu per a la independència de Catalunya és el continu retrat del nacionalisme espanyol assumit. La qüestió entre Catalunya i l´Estat Espanyol té una dinàmica basada en què un nacionalisme és el bo i correcte, i l´altre és incorrecte i dolent. Fins el punt, que el nacionalisme espanyol en els debats que es porten a terme, ni és considerat un nacionalisme. Com que "abans dels temps", és quelcom correcte, és una veritat de facte.
Quan el debat s´ha resumit durant segles a catalans i espanyols, la cosa no importava, ara que Europa hi juga, els nacionalistes espanyols hi quedaran retratats. Si algun terme acabarà sent atribuït a Europa en aquest procés, el més concís finalment serà el de àrbitre. I els arguments espanyolistes sobre que el meu nacionalisme és a priori el correcte i el d´ells no, no s´aguantaran per enlloc. Com ha sigut un argument per la força durant molt de temps, topa amb una Europa que té una tradició democràtica lluny de la ibèrica.
Per altra banda, tot el que no siguin exposicions assenyades i madures per part dels catalans de cara a Europa i el món, seran arguments en contra de la formació d´un nou Estat. Si els catalans es posessin a l´alçada dels espanyolistes de pro, ni per uns ni per els altres, la cosa es queda igual.
I ara toca un procés diplomàtic d´anys amb les influències d´Europa, per tal d´anar explicant què defensen totes aquestes persones que surten al carrer o què voten en majoria per tal de voler esdevenir Estat. I mentre sigui contestat bordant des d´Espanya, més desentonarà l´argumentari castellà.
El debat sobre si les energies del moment s´han d´utilitzar per un procés sobiranista és plausible. I està clar que si es descuiden problemes de la depressió econòmica a Catalunya, molta gent adherida acabarà preferint sobreviure primer dignament i després aconseguir la independència. La trempera i el somni tampoc ha de descuidar el dia a dia de la gent.
Un dels actes reflexos del sotrec espanyol, ha estat rescatar del rastre la idea federalista, per "art de màgia" socialista. En el fons fer això és admetre moltes coses soterradament i donar la raó, sense valentia, però donar la raó. Els catalans van a per nota, com a escenari a mig plaç, una Espanya federalista seria avançar bastants metres, un mal o bé menor, però la majoria estaria convençuda que és una sol-lució matussera i provisional.
És clar que una Espanya confederal podria haver sigut una digna sol-lució per la península ibèrica i podria ser vigent i àmpliament acceptada per la gran majoria. Tal vegada hagués sigut una sol-lució estimada per tots a la dècada de 1930, i un model de convivència molt satisfactori i reconciliador. Però la segona República va durar el que va durar, i Espanya té la història que té. Desafortunadament, la hostilitat entre la dreta espanyola i els catalans en el passat i en l´actualitat, ve a donar la conclusió que són realitats incompatibles. Hi ha dos esperits, dues formes de ser i actuar, que malviuen i malviuran. No s´entenen ni s´entendran. I l´argument implícit de què Catalunya és una nació conquerida, no s´aguanta a l´Europa del segle XXI.
No hay comentarios:
Publicar un comentario